El passat 22 de maig va ser un dia molt especial. Al pati de la llibreria Casa Anita presentem el nostre primer llibre: Shen y la tienda de besos, escrit per Mònica Gallifa i il·lustrat per Ju Castelo. Vam estar molt ben acompanyats d’amics. Anna Ortiz, redactora en cap de la revista Viure en Família i la il·lustradora Laura Borràs, van obsequiar a tots els presents amb unes suggestives reflexions sobre la narració i la il·lustració. Aquí hi ha la transcripció de la intervenció que Anna Ortiz va elaborar per a l’esdeveniment.
Volem agrair a tots els que van ser aquest dia i també als que ens van acompanyar des de la distància, a l’Anna i la Laura i, last but not least, a Oblit Baseira, la llibretera, que ens va obrir les portes de casa seva.

 Per Anna Ortiz

Vaig llegir no recordo on: “Si vols alimentar un infant, dóna-li menjar i amor; si vols fer-lo créixer, dóna-li experiències. Però per nodrir la seva mirada, apropa-li la bellesa, i per nodrir la seva ànima dóna-li contes, contes, contes…”.

Oficialment, un conte és un format literari: un gènere de ficció, breu, que es pot explicar d’una tirada. Però un bon conte…un bon conte és una meravella. Sí. És un artefacte senzill, d’elaboració artesanal, altament eficaç per fascinar-nos, i a través d’aquesta fascinació, per parlar-nos del que som i el que vivim, per explicar-nos coses poc tangibles, perquè ho fa amb el llenguatge dels símbols. Per això són pura matèria nutritiva. Per això, gèneres com les paràboles o les faules ens retraten, exposen les nostres passions, defectes, vicis i virtuts, i pretenen mostrar-nos el que cada societat considera les lliçons bàsiques de la vida i de la convivència.

Com és un bon conte? Podríem dir que és una bona història, servida amb imatges poderoses i amb un argument que ens embolcalla i encén alguna cosa dins nostre: la fam i la set de saber com era, què va passar, com va acabar, qui va prendre mal i qui se’n va sortir, i si al final els que s’estimen es casen. Fam i set de creure, i de veure-les venir, i de deixar-nos commoure. Al final: fam i set de saber de nosaltres, de veure’ns reflectits en miralls incomptables amb altres noms, altres vides, altres aventures.

El que cada conte ens ha de dir, el que ve a explicar-nos, és invisible; penetra como l’aigua i va sedimentant en els qui l’escolten, d’una manera que no podem concretar ni explicar del tot. El text del relat viatja a través d’una llengua i unes paraules triades i combinades que, com si fossin tecles, en dir-les activen imatges mentals, sensacions, emocions. Aquest és el poder profundament evocador dels relats: el de les imatges que emergeixen dins nostre quan sentim una combinació d’adjectius que dibuixa un paisatge, un verb que desencadena una acció, un silenci que deixa l’emoció com suspesa en l’aire, una exclamació que s’enfila fins als núvols. I per això, pels matisos, les cadències i les pauses, un bon conte es pot llegir, però el seu millor canal de transmissió és l’oral, i de fet és el propi narrador: l’olor d’un conte, l’atmosfera la dóna el qui l’explica que, com a intèrpret, fa de cada “explicada” un conte únic i diferent en cada ocasió. I encara més, el fa créixer amb una substància personal i intransferible: la pròpia vida viscuda.

Els bons contes ens mouen internament perquè parlen de nosaltres. No donen respostes, no resolen dubtes, no ens aporten solucions completes. Ens mouen, ens transformen de manera invisible, ens modifiquen perquè ens parlen de nosaltres. Precisament per això, ens ajuden a viure.

Mireu com ho diu l’estimat Gustavo Martín Garzo: “Estimem un llibre en la mesura en què alguna cosa que crèiem haver perdut, o haver oblidat, algun saber sobre nosaltres mateixos, com un gest daurat, retorna a nosaltres”.

A la història de Shen, també se’ns parla de nosaltres. D’una situació de crisi, de desert o de malaltia, com vulguem llegir-ho; d’un personatge misteriós que intervé amb el propòsit de facilitar una resolució, una llavor de canvi, de transformació col•lectiva. Per això, les imatges se’ns emporten des de la primera pàgina: “Empezó a soplar un aire tan helado que congeló los corazones de todos los habitantes…” i les persones es van tornar com illes isolades. Un panorama desolador. Quasi sentim el fred al cos en llegir-ho.

En aquesta situació desesperada, se’ns prepara perquè passi un fet extraordinari, perquè “las cosas hubieran podido quedarse así para siempre, de no ser porque…” doncs perquè apareix la Shen. Podria no haver passat mai. Però passa. Arriba -silenciosament- el personatge enigmàtic, el diferent, el misteriós, que arriba amb una missió, amb un propòsit: obrir els ulls als habitants de Nelumbo. Implicar-los en la seva pròpia guarició. Probablement, facilitar una presa de consciència col•lectiva.

Les eines amb què compta la Shen per a la seva missió són un dels elements centrals i màgics de la història -els petons- i se’n presenten amb una qualitat poètica innegable: la descripció és precisa, quasi toquem la textura, quasi podem assaborir-los: “Besos minúsculos de hormiga que casi ni se notaban, (…) besos fresquitos de horchata que sabían a verano, (…) besos de peonza que giraban hasta marearte, besos gandules para tardes de domingo…”.

Poc després, amb la curiosa botigueta ja oberta, “una niña fue la primera que se atrevió a entrar”. Com podria ser d’altra manera? Qui, si no un infant que simbolitza la innocència, la curiositat, la gosadia, la necessitat d’explorar, podria haver creuat la porta de la Shen per primera vegada?!

Llavors veiem, primer, l’efecte dels petons sobre la nena, i com s’estén amb més petons i abraçades a casa seva. Després, l’expansió que fa visible i pública la transformació, perquè “en medio de la noche las personas salieron a la calle preguntándose de dónde provenía tanta luz”. Efectivament, la llum i l’alegria s’escampen, s’encomanen, se celebren i es comparteixen. Per això, hi ha un temps per fer-les col•lectives, mentre, com de passada, se’ns mostra que quan un altre infant pregunta per una cosa intangible i poderosa, la resposta només pot ser real si passa per la vivència: “¿Besos? ¿Qué son?… ¡Lo mejor es probar!”.

A Nelumbo, cada vegada més gent entrava a la botiga…fins que “un día, todos los corazones volvieron a latir con fuerza”. La resolució s’ha fet comunitària, i la Shen, amb la seva particular missió completada, marxa novament, somrient. Plena de tots els petons que va sentint a la seva esquena: plena, en realitat, de la pròpia llavor escampada.

Com la Shen, si ens hem deixat prendre pel relat, també acabem la lectura del conte somrient. Subtilment, ens hem deixat encomanar. Ens hem deixat transformar. I això ho explica meravellosament bé John Berger, quan diu: “L’èxit de la nostra societat és una qüestió de quantitats: de número de còpies d’un disc, de visitants d’una exposició, de llibres venuts. És el mercat. Però el mercat ignora el que de debò importa de l’art: la seva VIDA SUBTERRÀNIA: allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, pel que ha escoltat, pel que ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser exactament la mateixa que era. Imperceptiblement, s’ha modificat. Pot actuar de manera diferent. I això, justament, és el que no es pot quantificar; aquests minúsculs canvis interns no són ni tan sols fàcils d’explicar. Però una i altra vegada, es produeixen”.

I jo, efectivament, m’ho crec.

Anna Ortiz és escriptora, redactora i editora de textos, entre algunes altres coses. Ha estat responsable de Viure en Família, revista dedicada a la maternitat, criança i educació, durant gairebé deu anys. Seguint la seva declarada passió per la literatura i pels nens (no se sap en quin ordre), es dedica a la recerca, la ressenya i la divulgació de la literatura infantil de qualitat. Rendeix culte a editorials, biblioteques, a les llibreries que encara no han tancat, i celebra les troballes literaris com nena amb sabates noves.

Totes les imatges pertanyen a Shen y la tienda de besos, escrit per Mònica Gallifa i il·lustrat per  Ju Castelo (2014).

En Issuu es poden visualitzar algunes pàgines de Shen y la tienda de besos.